Dels 700 Homes Processats A La Ciutat De Tarragona, Varen Ser

Transcript

Total procesados 1.270 Reclusos temporales Fusilados 1.180 90 Fusilados por poblaciones El Catllar Roda de Berà 1 El Morell 2 La Pobla 3 Salomó de Mafumet 3 La Secuita 2 1 Vilallonga 4 Constantí 4 Torredembarra 6 Tarragona 61 Vila-seca 1 Salou 1 La Pobla de Montornès 1 Procesados por sexo Mujeres Hombres 1.166 104 Procesados por edad al ser encarcelados 15 a 20 21 a 24 25 a 29 30 a 34 35 a 39 40 a 44 45 a 49 50 a 54 55 a 59 60 a 64 65 a 69 70 a 74 75 a 79 29 8 3 1 23 17 59 50 50 64 Nombrosos tarragonins contemplen el torpede de sis metres de llargada que va llançar el submarí italià ‘Jalea’ contra el vapor ‘Magallanes’ davant el Port de Tarragona. No va arribar ni a tocar-lo. L’artefacte estava carregat amb 200 quilos de trilita. FOTO: CHINCHILLA / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA Unaseixantenademorts Dels 700 homes processats a la ciutat de Tarragona, varen ser afusellats 61, gairebé un nou per cent. La repressió franquista també va afectar més de 80 dones tarragonines Josep Recasens Llort Pedagogimatemàtic 91 86 83 Coleccionable coordinado por Xavier Tolosana Historiador Xavier Fernández Redactorjefe delDiari Tarragonaciutatvanmoriramans de les autoritats franquistes 61 persones, gairebé tantes com a Reus (33) i Tortosa (també 33) juntes. Si volem saber l’opinió del que representava la repressió en paraules d’un dels alts càrrecs del Règim, tenim la del cap provincial del Movimiento, el reusenc Josep M. Fontana Tarrats: «Cada día produce mayores daños la política de represión. Hasta la fecha las medidas de denuncia han hallado el vacío y la sorda oposición de la Auditoría de Guerra... La represión, con su aniquilamiento y su lentitud, ocasiona un malestar que no se exterioriza, pero se refleja en el apartamiento de la población hacia el partido (en al·lusió a la Falange). Efectivament la venjança va ser molt dura a la capital de la demarcació. Dels aproximadament set-cents homes processats a Tarragona ciutat, els 61 afusellats representen un 8,7 per cent. També van ser eepresaliades una vuitantena de dones. L’única afusellada a Tarragona va ser Elisa Cardona però també van morir a mans dels franquistes quatre tarragonines més a Barcelona i Girona (veure pàgines 14 a 16 d’aquest col·leccionable). La muntanya de l’Oliva, davant el cementiri de la ciutat, va ser el lloc escollit per als afusellaments. I com a capital, els presos eren engarjolats sobretot a Pilats. D’aquesta manera, els presidis de Tarragona quedaren plens de gom a gom amb persones inculpades. Per les racions alimentàries que es proporcionaven als reclusos, sabem el nombre de presoners de la ciutat i que Hisenda pagava amb serioses dificultats. L’1 d’abril de 1939 –dia en què va acabar oficialment la Guerra Civil, hi havia 1.046 presoners i presoneres. La xifra anà pujant: 1.526 (1 de maig), 2.175 (15 de juny), 2.466 (15 de juliol) ó 2.696 (15 de setembre). El punt àlgid va ser el dia 1 de setembre, amb 2.803 adults i tretze infants. Presos amuntegats A Tarragona, uns dies després d’haver entrat les forces franquistes, un bon nombre de persones foren agafades i deixades en llibertat perquè les denúncies no tenien cap base. Els que es quedaven a presó suportaven duríssimes condicions. SegonseltestimonideValentíJovéInglès, veí dels Pallaresos i presoner de Pilats, dormien en cel·les amuntegats «cap i culats». Dotze persones en cadascuna. Altres, en sales. Les escales també servien com a ‘llit’. A les Oblates, les mares lactants dormien a la infermeria. Els bressols dels nadons eren capses de cartró de plàtans folrades de paper. Així ho explicà Luisa Serrano Conde, de 21 anys, natural d’Argamasilla de Alba (Ciudad Real), condemnada a cadena perpètua, pena commutada a vint anys. Fou mare lactant durant deu mesos i nou dies. La higiene no existia i l’aparició de malalties (tuberculosi, tifus...) eren corrents. Alguns ho pagaren amb la vida. Ho confirma el comunicat enviat pel director de la presó de Pilats reclamant unes 3.000 pessetes «por el estado lamentable de desaseo en que ingresa un crecido número de detenidos procedentes de campos de concentración con carencia absoluta de ropa de repuesto con que poder atender debidamente a su higiene y aseo personal, con la agravante que muchos de ellos padecen enfermedades contagiosas de la piel (...) Los contagios son fáciles de reproducirse por la excesiva aglomeración de los reclusos de las distintas prisiones». «Campos de concentración» que així definia el jesuïta José Ángel Delgado: «Se les sometía a un régimen de vigilancia y reeducación, con la esperanza de reincorporarles un día a la vida social. La siembra a gran escala de ideas disolventes en sus almas rudas había producido verdaderos estragos. Después de sacarles la ficha clasificadora se les encuadraba en los batallones de trabajadores, donde se prolongaba esta labor, que podríamos llamar de desinfección en el orden político y religioso». Rafael Battestini Galup Enhonord’unapersona… El que fou director de l’Hospital de Santa Tecla atenia la gent humil i sense recursos. Els seus col·legues s’ho prengueren com una competència deslleial Josep Maria Vallès i Martí Historiador legiu amb atenció: «En un nuevo servicio de la policía, ayer fue detenido el Dr. Battestini, conocido médico de Tarragona, quien perteneció al Frente Popular Local». El Diario de Tarragona publicava aquesta lacònica notícia el 10 de març de 1939. La seva detenció va impactar de valent la societat tarragonina i especialment les classes més humils. El 31 de març es celebrava el consell de guerra contra Rafael Battestini Galup i sis persones més. Battestini, José Gregorio i Pere Suau són condemnats a mort. La sentència contra Battestini es dicta per pertànyer a la «peña de intelectuales que procuró el advenimiento de la República». Per ser «de Izquierda Republicana». Per prendre part en la revolució de l’octubre de 1934. Pels fets relacionats amb la seva direcció de l’Hospital. Per «hacer entrega a los milicianos de un sacerdote que después fue asesinado». Per separatista. Per no acceptar cap document que no estigués escrit en català. I encara si afegia la llegenda: havia fet L Un germà diputat Del matrimoni en nasqueren tres fills Rafael, Isabel i Nicolau (diputat al Parlament de Catalunya durant la República i que es va haver d’exiliar). Rafael es llicencià en Medicina el 1909. Exercí a Calafell i l’Espluga de Francolí on el 1919 emmalaltí. S’embarcà per tal de guarirse, i en tornar s’establí a El Catllar, on es casà amb Dolors Tutusaus a qui havia conegut a Calafell. El juny de 1923 sol·licità la plaça de director de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Exercí el càrrec fins al 1937 quan la Generalitat de Catalunya confiscà l’Hospital. El seu nomenament provocà continuats conflictes entre el Col·legi de Metges i la Junta de l’Hospital. Antoni Pujol, en el pròleg del llibre del doctor Josep Floresví Garreta Elprimerregidordel PSOEaTarragona Va ser acusat d’‘excitar a las masas contra la Bandera Nacional para que la destrozaran’ . Dos dels seus tres fills varen ser empresonats i el tercer s’exilià Lluís Balart Boïgues DirectoraccidentaldelMuseu d’HistòriadeTarragona osep Floresví Garreta fou un carismàtic militant socialista tarragoní, fundador de l’Agrupació Socialista del PSOE de Tarragona. Nasqué en aquesta ciutat el mes de setembre de 1876 en el sí d’una família obrera, cursà estudis primaris i de ben jove començà a treballar en la impremta Nel·lo, situada a la Rambla Nova a la cantonada amb el carrer de La Unió, fins a assolir l’ofici de tipògraf, tret comú a altres líders obrers. ElserveimilitarelvaferaFilipines,durant la guerra entre els Estats Units i Es- J canviar l’hàbit per la gorra frígia a unes monges i havia acomiadat una infermera que va trobar amb el seu amant en una dependència de l’hospital. Rafael Battestini Galup havia nascut a Barcelona el desembre de 1886. El seu avi, Santos Battestini, va destacar políticament durant la Revolució Francesa i es va haver d’exiliar a Puerto Rico. El pare de Battestini, Nicolau, es veié embolicatenleslluitesindependentistesd’aquella illa i es refugià a Barcelona. Un naufragi prop de les costes de Calella deixà com a supervivent una noia polonesa: Josepa Galup amb qui Nicolau es casà. panya i va caure presoner dels americans. Un cop alliberat, l’any 1899, retornà a Tarragona, on es va casar amb Teresa Mas Claravalls. D’aquell matrimoni nasqueren tres fills: Josep, Manel i Antoni. La salut li impedí seguir en el seu ofici, possiblement per una intoxicació de plom, una malaltia que era comuna entre els tipògrafs. Per això adquirí un quiosc de premsa a la Rambla Nova i es guanyà la vida amb aquell negoci. Tenia una gran vocació política, que es manifestà primer entorn dels federals de Marcel·lí Domingo. Conegué Pablo Iglesias i fundà l’Agrupació Socialista de Tarragona. Es relacionà amb diversos dirigents socialistes, com Andrés Saborit, Rafael Campalans o Manuel Serra i Moret, el que el situà en l’entorn de la Unió Socialista de Catalunya.Elsseusgransdotsperl’oratòria el van fer un líder carismàtic local, ratificat diverses vegades a les urnes. FouelprimerregidordelPSOEal’ajuntamenttarragoní,durantlamonarquiad’Alfons XIII, càrrec que va revalidar en ser escollit també en les eleccions del 12 d’abril de 1931. En la seva condició de regidor electe, va participar en la proclamació de la República a Tarragona, seguí en el càrrec després de les eleccions municipals de 1934 i en la gestora que va nomenar la Generalitat l’octubre de 1936, fins a la ocupació franquista de Tarragona el 15 de gener de 1939. Uns dies abans es va retirar a Barcelona, on vivia una germana a casa de la qual va estar refugiat. 78 ‘Perdono a todos mis enemigos’ Adserà sobre l’Hospital i Battestini, anotava: «Va ser un metge molt valorat pels tarragonins per la seva professionalitat, la seva tenacitat i la seva humanitat. El cas del doctor Battestini va ser una vendetta. Era massa bon professional. Implantà grans millores en el sistema de cirurgia de l’Hospital». La seva vocació el duia a atendre la gent humil i sense recursos. Els seus col·legues s’ho prengueren com una competència deslleial. La ciutadania de Tarragona no va entendre la seva detenció, condemna i execució. L’excessiva confiança en les persones i la seva bondat li costaren la vida. Una actitud generosa «sempre troba entrebancs dels incapaços, dels conformistes, dels impotents, dels envejosos, d’aquells a qui [Battestini] va fer ombra». Dos dies després de ser detingut, l’onze de març, els antecedents instruïts passaren a l’auditor de guerra. La documentació incloïa l’informe de la Comisaría de Dos llibres reflecteixen la vida i mort del Dr. Rafael Battestini. El Dr. Josep Adserà Martorell va publicar el 1992 un extens estudi en què detalla la història de l’Hospital de Santa Tecla sota la direcció de Battestini: la nova sala d’operacions, el primer laboratori d’anàlisis clíniques, els pressupostos, l’augment de plantilla... Adserà també recull fragments d’una carta del mateix Battestini: «Dios me ha llenado estos días con su gracia infinita, para hacerme llevar, con absoluta resignación y serenidad estos últimos días de mi vida». «Se firmemente cual es mi fin. Estas gestiones de última hora, si bien son de agradecer, casi nunca dan resultados positivos. Era en otras horas cuando tenían que dar la cara valientemente los buenos amigos». «Yo perdono a todos mis enemigos, que seguramente a estas horas tienen su alma torturada por terribles remordimientos, pues estoy seguro que si bien su intención era perjudicarme, no creían causar un daño irreparable como el causado». L’altre llibre –de l’historiador que signa aquest article i amb pròleg de l’exvicepresident del Govern Josep Lluís Carod-Rovira– desvetlla al detall el judici que va portar a la mort a Battestini. Investigación y Vigilancia de Falange, redactada el mateix dia 9. Ja en aquell primer document hi consten la totalitat dels càrrecs que se li imputaran al llarg del sumaríssim: «Fue director del Hospital de Santa Tecla y de San Pablo, en donde actuó contra personas de derechas que en dicho CentroBenéficoprestabanservicio,destituyéndolas, amenazando a otros y denunciando la presencia en dicho Hospital del Dr. Girón y del farmacéutico San Roman [Sanromà], que en el referido edificio buscaban refugio contra las persecuciones de que eran objeto. Contribuyó a la evacuación de un sacerdote enfermo que, al ser expulsado, fue fusilado por los rojos. Estuvo visitando, para su reorganización sanitaria, el frente de Aragón». En la seva primera declaració ja desmentí l’acusació que el 1934 s’hagués fet càrrec de Telefònica a la capital. Explicà la seva pertinença a Acció Catalana i com des de 1931 ja no n’era militant. Detallava tot el referent al doctor Sanromà i la infer- Durant la guerra civil, els seus fills Manel i Antoni van ser mobilitzats i van anar al front. Al final del conflicte, el fill gran, Josep, va marxar a l’exili a França. Els altres dos es van reunir a la presó de Pilats. Antoni,elmenor,vatornaraTarragona.Va ser detingut, jutjat en consell de guerra, acusat de militància comunista i ser informador del Servei d’Intel·ligència Militar (SIM), i condemnat a cadena perpètua. Al seu germà Manel el van detenir a València, on va ser salvatgement torturat. Quan es restablí, el traslladaren a Tarragona. Tambéfoujutjat,acusatdelasevamilitància en organitzacions d’esquerres i de «haber coaccionado a los soldados para no sumarse al Glorioso Alzamiento Nacional». ‘Envenenador de masas’ En assabentar-se’n el seu pare va decidir lliurar-se voluntàriament a les autoritats franquistes, pensant, erròniament, que els fills els servien d’hostatges perquè a qui veritablement volien empresonar era a ell. Josep Floresví fou detingut i també ingressà a la presó de Pilats, amb els seus fills. Jutjat en consell de guerra, va tornar delavistaoralcompletamentabatutenhaver comprovat que se li negava la possibilitat de parlar en la seva defensa. L’acusació diu: «Afiliado de antiguo al Partido Federal y desde 1912 al Partido Socialista, forma parte del Comité que proclama la República en 1931, viéndosele, el 6 de octubre de 1934, en el balcón del Gobierno Civil, proclamando la República Catalana. Ha sido concejal y alcalde izquierdista y en- Regidors del primer Ajuntament republicà de Tarragona. Josep Floresví Garreta és el segon per l’esquerra a primera fila. FOTO: FOTO: CHINCHILLA. CEDIDA PEL CENTRE D’IMATGES DE TARRAGONA / L’ARXIU 79 mera Fàbregas, la detenció del capellà, per part del Rubio i el Barras, mentre ell l’estava atenent a l’Hospital. S’adjuntaren al procés els informes de l’Ajuntament: «Era admirador de Don Francisco Maciá y Don Luis Companys, ignorándose si ha tomado parte en actos delictivos. Está considerado como desafecto al Glorioso Movimiento Nacional por sus ideas izquierdistas y catalanistas». La declaració indagadora se li prengué a Battestini el dia 24 de març. Recullia la totalitat de càrrecs afegint el tema de l’assassinat del Dr. Vives, del qual es culpava tambéaBattestini,sensequehitinguésabsolutament res a veure pel que es dedueix del sumaríssim. Una vegada rebut l’enterado sobre la sentència, Battestini i José Gregorio entren en capella el 20 d’abril. Intercessió frustrada del bisbe «Falleció a consecuencia de haber sido pasado por las armas». Fou a punta de dia del 21 d’abril de 1939. Al seu costat era afusellada Elisa Cardona, l’única dona afusellada a Tarragona. El bisbe de Girona, Josep Cartanyà, va mirar d’intercedir davant Isidre Gomà per aconseguir l’indult de Battestini. Tots dos coneixien bé al metge per haver sigut patrons de l’Hospital. Gomà, cardenal primat d’Espanya durant la Guerra Civil, tenia massa feina. Allí havia acabat la carrera d’un gran metge, un intel·lectual català. Encara però es seguí contra ell un procés iniciat el mateix 1939 pel Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas, una peça digna de consulta per a la mostra que suposa de l’afany d’aconseguir diners dels afusellats. Battestini tenia un saldo en els comptes corrents bancaris que se li inspeccionaren –en total 64 entitats d’arreu de Catalunya–de211,80pessetesinouobligacions del Ferrocarril de Sarrià. venenador de masas, en las que tiene gran influencia, habiendo formado parte de la Junta que enjuició y dejó en situación de disponibles a varios oficiales del Ejercito». Segueix l’acusació: «Excitó a las masas contra la Bandera Nacional para que la destrozaran. Cuando fue recluido el capitán Sediles por su funesta actuación al iniciarse el AlzamientoNacional,sepresentaronenelcuartel de Almansa, dirigiendo una arenga a las tropas a fin de que no se sumaran al mismo, sino a la rebelión rojo-separatista, amenazándoles, caso de hacerlo, con ser recibidos con fuego por las milicias socialistas, excitándoles a obedecer a los jefes rebeldes y al Gobierno republicano». Se l’acusà també d’un altercat, pocs dies després de la revolta militar de juliol de 1936, amb el tinent retirat Martí Peña, que hores després era detingut i al cap d’uns dies assassinat a Torredembarra. En la seva declaració, Floresví es ratificà en el seu paper dirigent i d’oposició als revoltats contra el govern de la República i negà qualsevol relació amb els fets que se li imputaven. «El deponente ignora lo acaecido y de donde partieron las órdenes de las veintitrés personas que fueron asesinadas en Torredembarra», declarà. Fou afusellat el dia 15 de novembre de 1939. Les hores anteriors les passà acompanyat del seu fill Manel. El menor, Antoni, havia estat traslladat a la presó Model de Barcelona, on s’assabentà de la mort del seu pare per un paquet amb menjar que la família li va fer arribar amb una nota escrita: «Tu padre muy grave». LosprincipiosdelgeneralEscobar Este guardia civil se mantuvo fiel al gobierno legítimo de la República pese a sus afinidades con los sublevados. Al acabar la guerra fue fusilado por ‘traidor’ Pocos meses después, siendo director general de Seguridad en Catalunya, sufrió un atentado de los anarquistas, que en una celada le ametrallaron, llegando a alcanzarle nada menos ¡que siete disparos¡ uno de los cuales le afectó a la columna vertebral. Pero también salió con vida. Ya al término de la guerra, siendo general en jefe del Ejército de Extremadura, le correspondió sofocar la sublevación comunista de febrero de 1939. José Luis Olaizola Sarriá Escritor. GanadordelPremio Planetaen1983 l 18 de julio de 1936 se produjo el alzamiento militar que enfrentó a los sublevados con el legítimo Gobierno de la República. La sublevación corrió distinta suerte en las diferentes regiones deEspaña.UnodelospuntosclaveeraCatalunya, llave de toda la costa mediterránea. El siguiente día 19 Antonio Escobar Huertas mandaba el XIX Tercio de la Guardia Civil, en Barcelona, ciudad en la que la sublevación se mostraba indecisa enfrentados los sublevados a los que se mantenían fieles a la República, que no eran demasiados, y en su mayoría milicias populares. El coronel Escobar, al frente del Tercio Urbano, desfiló a lo largo de la Vía Layetana marcando el paso. En perfecto orden, se dirigió al Hotel Colón, sito en la Plaça de Catalunya, en el que se habían hecho fuertes los militares. Sirviéndose solodesubastóndemandoentróenelHotel y consiguió la rendición de los sublevados. E Padre y hermano de monjas El fracaso del alzamiento en Catalunya supuso un gran revés para los sublevados, y les complicó mucho el posterior desarrollo del conflicto, que acabaron ganando después de tres años de una cruenta guerra. Los sublevados consideraron que Escobar era un traidor ya que todo hacía suponer que debía de haberse alineado con sus compañeros de armas, sublevados, con los que tenía toda clase de afinidades. Era católico, terciario franciscano, con una hermana y una hija monjas adoratrices, un hijo falangista y dos hermanos más, altos oficiales de la Guardia Civil, uno de los cuales, Alfredo, hizo la guerra a las órdenes de Franco. José y Tomás Martínez Aroca ermanos, guardias civiles y fusilados el mismo día: el 15 de noviembre de 1939. El destino de José y Tomás Martínez Aroca fue paralelo hasta el final de sus días. José, casado y con dos hijos, fue ejecutado a los 37 años. Su hermano menor, soltero, a los 26. El primero fue juzgado el 29 de julio de 1939. El segundo, un mes antes: el 20 de junio. La acusación contra José: «Se destaca por su actuación extremista y revolucionaria, siendo nombrado presidente H Salvó al cardenal Vidal i Barraquer Por lo relatado resulta obvio la participacióntanintensaquelecupoenaquellaGuerra Civil, siempre intentando mantener el orden en medio del desorden, pero hay un episodio del que se sentía especialmente satisfecho. Al comienzo de la contienda era obispo de Tarragona el cardenal Vidal y Barraquer. Llegó a conocimientodeEscobarquehabíasidodetenido por un denominado Comité de Milicias Antifascistas con la clara intención de fusilarlo como, por desgracia, fue habitual en los primeros meses de la guerra con tantos curas y religiosos. Al frente de una compañía de la Guardia Civil, Escobar bajó por toda la costa ya que sabía que esta clase de tropelías se cometían en las playas. Acertó a dar con ese Comité en la de Comarruga cuando ya se disponían a fusilar al cardenal, al que asísalvó la vida, lo cual, según sus palabras, le produjo una doble satisfacción: como cristiano y como guardia civil mantenedor del orden. La guerra llegó a su fin. El general Escobar, cuya conducta irreprochable como militar era conocida por ambos mandos, podía ser un estorbo en caso de ser detenido. Tuvo la oportunidad de huir al extranjero como tantos mandos, pero no lo hizo. Incluso el general Yagüe, general del Ejército de África, le ofreció una avioneta para huir a Portugal. Escobar no lo aceptó. Escobar fue herido por los franquistas en combate y por los anarquista en atentado. ¿Qué explicación tuvo su conducta? Sin duda pesaría en su ánimo la obediencia debida, ya que los seis generales de la GuardiaCivil,conmandoenjuliode1936, permanecieron fieles a la República. Es muy interesante destacar que a lo largo de su historia la Guardia Civil nunca se ha sublevado. El mando supremo de la Guardia Civil, en Catalunya, correspondía al general Aranguren, que también pagó su fidelidad con su fusilamiento al término de la contienda. Desde ese momento se inició una lucha dramática para Escobar intentando sostener al Gobierno legalmente constituido frente a los militares sublevados, por un lado, y frente a la revolución anarco-sindicalista por el otro. De ambos recibió heridas casi mortales. De los militares en la defensa, épica, del frente de Madrid, en noviembre de 1936, en la cual le correspondió una posición clave en la Casa de Campo. Recibió heridas tan graves que resultó milagroso que saliera con vida. El premio Planeta que impulsa una ONG José Luis Olaizola Sarriá (San Sebastián, 1927) ejerció la abogacía pero la abandonó para dedicarse a escribir. En 1983, ganó el Planeta por ‘La Guerra del General Escobar’. Ahora impulsa la ONG ‘Somos uno’, que lucha contra la prostitución infantil en Asia. En la web www.ongsomosuno.com se puede obtener más información sobre su importante labor. Juzgado en Barcelona por un tribunal militar, la sentencia que había redactado personalmente Franco, preveía la pena de muerte para todos los supuestos «de no adhesión al alzamiento», que fue la que se le aplicó al general Escobar. Diversas personalidades hicieron múltiples gestiones para conseguir el indulto. Incluso el ministro del Ejército, general Varela, se mostraba dispuesto a concederlo, pero el Capitán General de la Cuarta Región Militar confirmó la sentencia que fue ejecutada en el castillo de Montjuich el 8 de febrero de 1940. Cincuenta guardias civiles, en fila de a tres, precedidos por una banda de trompetas y tambores, desfilaron ante su cadáver rindiéndole los reglamentarios honores militares. La acusación ‘Persiguealosdesafectosalosrojos’ del Comité Revolucionario provincial de la llamada Guardia Nacional Republicana, organismo que en estrecha relación con el Comité Regional y las organizaciones de obreros y soldados CNT y FAI persigue sañudamente a los oficiales, guardias y clases del Benemérito Instituto, considerados como desafectos al régimen rojo, confeccionando una lista negra de los que habían dejado cesantes y en situación de disponibles, ocasionando con ello asesinatos de que son víctima muchos de los comprendidos en dicha lista». José lo negó: «Manifiesta que no tuvo ninguna participación en asesinatos, requisas, ni desmanes de ningún género, ni directa ni indirectamente. Que toda su actuación fue consecuencia de la obligación en que estaba de obedecer órdenes. Que tampoco se hicieron listas de guardias dejados cesar antes, para ser mandadas a Barcelona, con ninguna finalidad criminal de asesinarlos». 80 Su hermano, Tomás, aseguró que «no son ciertos los cargos que se le imputan», que fueron: «Se destaca en el período rojo como revolucionario. Fundador de las Juventudes Libertarias de Riudecols, marcha al frente de Aragón con su CompañíadelaqueseseparaparapasaralaBrigadadelaFAIFerreryCarotformandoparte de la Brigadilla ‘Los Aguiluchos’ dedicadaalsaqueo,robosyasesinatos».Tomás vivía en Reus. José en Tarragona. Ambos murieron a tiros en la capital. Multitudinari enterrament del milicià de Torredembarra Baptista Roig Montull, mort, al desembre de 1936, al front d’Aragó. A la foto, la comitiva passa pel carrer de Santa Rosalia. FOTO: CHINCHILLA vira i Solé i Joan Llorach i Salvat. Manent hi afegeix un setè nom: oan Castells i Guasch. La Guerra Civil també va deixar 30 torrencs morts al front o de malalties derivades dels combats i 15 veïns víctimes dels bombardejos franquistes, entre ells un matrimoni (Maria Mercè Curto i Joan Rius i Marcé). A més, 20 veïns es van exiliar a França. Dels 22 municipis actuals de la comarca del Tarragonès, solament 9 ‘es van lliurar’ de comptar amb vilatans afusellats: Altafulla, la Canonja, Creixell, la Nou de Gaià, els Pallaresos, Perafort, Renau, la Riera de Gaià i Vespella de Gaià. Sangiméssang L’enterrament d’un milicià torrenc mort al front va desfermar una revenja i foren assassinats sis dretans. Després de la guerra, es van afusellar sis veïns Xavier Fernández José RedactorencapdelDiari orredembarra és el municipi on la repressióvasermésforta,darreredeTarragona.Iésuntristexemplemés–comels queesrepeteixenaaquestcol·leccionable– T Pere Parera Casas ascut a Creixell, Pere Parera Casas residia a la Pobla de Montornès, municipi del qual va ser alcalde. Jutjat a Barcelona el 20 de juliol de 1939, va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de novembre. Els fets condemnatoris del consell de guerra diuen: «Elemento extremista y de acción antes del GMN. Distinguiéndose siempre por su gran propaganda marxista y por su ensañada persecución a las personas de derechas, siendo el responsable de todos los desmanes que se cometieron en N Tres anys més tard, varen ser empresonats 45 residents a Torredembarra, 6 dels quals van ser afusellats, segons les dades de Josep Recasens Llort, o 7, segons Manent, el llibre del quals es basa en els detallats estudis de Recasens. Es tracta de Guillem Beltran i Beltran, Lluís Morcelle Encinas, Antoni Pijuan i Riambau, Victorià Romeu i Gatell, Jaume Ro- que la sang no porta més que sang. Segons explica Albert Manent al llibre La Guerra Civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del CampdeTarragona,el22dedesembrede1936 forenassassinadessispersones«consideradesdedretesovinculadesalaparròquia». Lainexcusable‘excusa’pelcrimvaserl’enterrament d’un milicià mort al front, Baptista Roig (foto d’aquesta pàgina). Contra pagesos i pescadors Les principals víctimes de la repressió franquista foren pagesos i pescadors. Segons Recasens Llort, dels 488 processats al Tarragonès –exclosa Tarragona capital–, 295 pertanyien al sector primari (60 %), 82 al secundari (17 %) i 111 al sector terciari (23 %). I del conjunt de represaliats, 465 eren homes i 23 dones. A més, els càstigs es van acarnissar amb la població més jove: 73 dels encausats tenien entre 25 i 29 anys. Es van processar també 8 adolescents d’entre 15 i 20 anys i un ancià de més de 75. En el rànquing negre d’execucions, ConstantíiVilallongacomparteixenlatercera ‘posició’, amb 4 cadascun. De Constantí eren Salvador Molné (43 anys), Josep Garriga (34) –ambdós pagesos–, Marcel Maduell (22 anys, paleta) i Joan Ferré (un sereno de 53 anys, l’únic que no havia nascut també a Constantí. Era d’Ascó). I de Vilallonga del Camp procedien –tots 4 també nascuts a la localitat– Ramon Badia (paleta de 27 anys), Valentí Gomis (pagès de 32 anys), Pascual Queralt(xoferde36anys)iMartíVallés(pagès de 28 anys). I una dada esfereïdora. Segons Manent –Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2011–, un advocat defensor explicà que la tarda anterior al judici rebia 12 expedients perquè els ‘preparés’ i que, durant el consell de guerra, només comptava amb dos minuts i mig per defensar cada un d’ells. Això sí que era justícia ràpida. Franquista, per suposat. L’acusació ‘Esresponsabledelosdesmanes’ viuda, obligándola a abandonar la finca». Parera s’intentà defensar: «Que no es cierto que fuera el indagado quien organizara el POUM en Pobla de Montornés, ya que nunca estuvo afiliado al referido partido aunque reconoce que se contaba entre los simpatizantes del mismo. Que reconoce como cierto que formaba parte del Comité revolucionario del referido pueblo actuando dentro del mismo en calidad de presidente. Que tras ser disuelto el Comité revolucionario, en virtud de orden de la Generalidad, fue Montornés. Intervino directamente en la quema de la iglesia parroquial y ermita de la Virgen de Montornés. Durante su mandato, se cometieron los asesinatos de los vecinos D. Luis Plana, D. José Cid y Celestino Plana, de cuyos asesinatos fue el encartado, el inductor. Organizó diversas batidas en los bosques, con el fin de apresar al joven requeté Lorenzo Recasens, no consiguiéndolo. Asimismo aparece probado que el encartado, al día siguiente del asesinato de D. Luis Plana, se personó en el domicilio de la 81 designado para ejercer la alcaldía, cargo que desempeñó hasta junio o julio del año treinta y siete. Que no sabe si los srs. Plana, Cid y Plana fueron asesinados y que por ello no pudo intervenir en el asesinato de los mismos. Que sí es cierto que por dos veces participó en las batidas organizadas en el pueblo con objeto de detener a un vecino apellidadoRecasens.Quenoesciertointerviniera, ni mucho menos ordenara, el incendio de la iglesia parroquial y santuario de Montornés». Estava casat i tenia 40 anys. Lanovaadministració dejustícia(1936-1938) La justícia penal popular fou exercida a cada Audiència Territorial pels tribunals populars i els jurats d’urgència, de guàrdia i de seguretat gistrats Ramon Nogués Biset i Jaume Simó Bofarull com a adjunts. El lletrat Josep M. Valbuena Creu serà nomenat pel conseller de Justícia com a fiscal del nou Tribunal, el qual el 31 d’agost quedarà constituït amb l’acceptació del càrrec dels 12 jurats populars. Jordi Piqué Padró CapdelServeid’ArxiuiDocumentació del’AjuntamentdeTarragona a convulsió revolucionària desencadenada després del 19 de juliol de 1936 farà trontollar l’estructura de les institucions republicanes i repercutirà en el poder judicial de l’Estat, és a dir en l’organització de l’administració de justícia. El 17 d’agost, el mateix Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya admetia una nova conjuntura política i social en la qual «ens trobemamb una normació jurídica que no respon al sentiment jurídic del poble, que desitja incorporar el seu esperit a l’administració de justícia; iambunalegalitatnovaqueneixalcompàs de les exigències del moment». Amb l’objectiu de jutjar la conspiració militar, es crearan els Tribunals Populars Especials integrats per un president i dos magistrats adjunts, amb caràcter de Tribunal de Dret, i dotze Jurats, nomenats per sorteig entre els afiliats de les organitzacions polítiques i sindicals, que ostentaran la representació popular. A Tarragona, seran designats membres del Tribunal de Dret: el president de l’Audiència Provincial, Dionís Terrer Fernández –com a president– i els ma- L El vendrellenc Andreu Nin, fundador del POUM, va ser conseller de Justícia. FOTO: DT Processats 25 militars en vuit mesos El 12 de setembre de 1936 es celebrarà el primer judici del Tribunal Popular Especial de Tarragona pel delicte de rebel·lió militar a l’edifici de l’Institut Martí d’Ardenya. Aquest òrgan judicial finalitzarà la seva funció el mes d’abril de 1937. Durant vuit mesos seran processats 25 militars (1 coronel, 2 tinents coronels, 7 capitans, 9 tinents, 1 alferes i 5 caporals), sobre els quals recauran 8 penes de mort –6 executades, 1 commutada per reclusió perpètua i una altra d’un processat en rebel·lia–, 2 penes de 17 anys i 4 mesos i 3 penes de treballs de fortificació mentre duri la guerra. D’altra banda, es dictaran 4 absolucions, 3 sobreseïments de la causa i l’arxiu provisional de 5 sumaris atès que els inculpats es trobaven en situació de rebel·lia. Amb l’objectiu de cobrir el buit legal existent respecte el judici de tots els civils acusats d’activitats feixistes, el conseller de Justícia, Andreu Nin, signarà el Andreu Massó López dia 13 d’octubre de 1936 el Decret de creació dels Tribunals Populars. El 12 de novembre de 1936 es crearà el nou Tribunal Popular de Tarragona amb la següent composició: Andreu Massó López, president; Salvador Grau Fernández, president suplent; Miquel Olivé Domènech, fiscal, i Lluís García Fernández, fiscal suplent. Ubicat a l’edifici del Seminari, les primeres reunions del Tribunal Popular de Tarragona serviran per decidir el sobreseïment de diverses causes i el consegüent alliberament de vuit processats. Des del dia 21 de desembre de 1936 fins al 30 d’abril de 1937, es tractaran els expedients de les causes contra 122 inculpats amb el següent resultat: 2 penes de mort executades, 26 penes de mort commutades per reclusió, 42 penes de reclusió i 52 absolucions. Combatre el terror revolucionari Des de finals de juliol fins al novembre de 1936, per les cunetes, cementiris i platges de Tarragona i els pobles del voltant, varen caure assassinades víctimes de la repressió revolucionària 323 persones procedents de les comarques tarragonines. Després de la celebració del primer judici el 21 de desembre de 1936 es registraran tres execucions extrajudicials. Àngel Alcoverro Berenguer L’acusació’ La seva defensa ‘Fuedespiadado conlosprocesados’ ‘Aceptéelcargoenel tribunalporpresiones’ omenat president del nou Tribunal Popular de Tarragona el 12 de novembre de 1936, Andreu Massó va ser jutjat en consell de guerra pels franquistes cinc anys i vuit mesos després, el 26 de juny de 1942. Aquell càrrec el va costar la vida, com a les altres tres persones citades a aquestes pàgines, membres totes dels tribunals que van exercir la justícia republicana. Diu el sumari: «Que el procesado Andres Massó Lopez, de buena conducta y antecedentes con anterioridad al Movimiento Nacional, al poco de iniciarse este fue nombrado presidente del Tribunal Popular en esta Plaza, habiendo dictado dicho organismo duran- N te el mandato del procesado, veintinueve penas de muerte y otras muchas de menor gravedad, habiendo sido ejecutadas dos de ellas, y observando en todo momento el procesado una actuación francamente despiadada con los procesados que eran presentados ante aquel Tribunal». Massó declarà en la seva defensa que «con su actuación personal ante la superioridad en la Audiencia de Barcelona, logró se conmutaran todas menos dos que le fueron humanamenteimposibleporlasinferiores». Massó va ser afusellat el 12 d’agost de 1942. Tenia 62 anys, havia nascut a Barcelona, era militant de la CNT i era casat amb Dolors Miravall i tenia un fill. ascut a Vilalba dels Arcs, Àngel Alcoverro Berenguer fou empresonat només sis dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Tarragona i afusellat el 28 de febrer de 1939. És per tant de les primeres víctimes de la repressió. Alcoverro –executat als 54 anys– assegurà que el van obligar a formar part del Tribunal Popular: «El declarante se negó a aceptar el cargo y que si lo hizo fue motivado por presiones del presidente de Unión Republicana; que en dicho cargo permaneció el dicente tres meses, asistiendo solamente a dos sesiones que recuerda eran las del coronel Castro, capitán Laforteza y dos hermanos, que se N 82 llamaban Landa, individuos que fueron condenados a muerte; que en dichas sentencias hizo constar que un voto era el de cadena perpetua. Preguntado por qué motivo fueron condenados, dice que lo desconoce, pero que los de la CNT y FAI decían que eran traidores». L’acusació, per contra, fa constar: «Intervino entre otros en un juicio en que se condenó a muerte a cinco personas por su adhesión a la ideología que representaba el Movimiento Nacional, autorizando con su firma la sentencia, sin que conste acreditado formulara voto en contra, siendo por lo demás el procesado sujeto de buena conducta moral». El 12 de setembre de 1936 es celebrà el primer judici del Tribunal Popular Especial de Tarragona pel delicte de rebel·lió militar a l’actual seu de l’Institut Martí d’Ardenya. FOTOS: L. MILIÁN L’esforç del govern de la Generalitat i dels dirigents polítics i sindicals de Tarragona per combatre i aturar el terror revolucionari mitjançant l’exercici d’una repressió controlada amb un mínim de garanties processals va ser evident. El 30 de maig de 1937, es publicaren les noves disposicions del Govern de la República sobre l’administració de justícia. D’acord amb el Decret de 7 de maig de 1937 signat pel president de la República, Manuel Azaña, i el ministre de Justícia, Joan García Oliver, la justícia penal popular seriaexercidaacadaAudiènciaTerritorialpels tribunals populars i els jurats d’urgència, de guàrdia i de seguretat. El 10 de juny de 1937, sota la presidència de Francesc Mur Castán i actuant com a fiscal Joan Merelo Barberà i com a defensor Jaume Forasté, el Tribunal Popular de Tarragona reiniciarà la seva activitat. Des d’aquest primer judici fins al 26 de juny de 1938, el Tribunal Popular processarà a 321 inculpats sobre els quals es dictaran 176 sentències absolutòries, 108 sentències condemnatòries –de les quals tres eren penes de mort que no s’executaran– i 37 sobreseïments de causa o retirada de l’acusació. Per la seva part, des del 16 de juny de 1937, data en la qual es celebrarà el primer judici sota la presidència del magistrat Benjamí Jané, fins al 10 de febrer de 1938, seran processats pel Jurat d’Urgència de Tarragona 116 inculpats, amb 73 sentències absolutòries i 43 condemnatòries. El nomenament per part del Govern de la República del nacionalista basc Manuel Irujo com a ministre de Justícia i, a Catalunya, la designació pel president Companys del rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Bosch Gimpera, com a conseller de Justícia, demostrava una clara determinació de normalitzar l’administració de justícia, una normalització que havia d’assegurar les garanties dels processats i la independència del poder judicial. Ubicat a l’edifici del Seminari, les primeres reunions del Tribunal Popular serviran per decidir el sobreseïment de diverses causes i el consegüent alliberament de vuit processats. Josep de la Vega Denis L’acusació La seva defensa ‘Depésimaconducta, ibaarmadoconpistola’ ‘Melimitabaa presenciarlosjuicios’ osep de la Vega Denis va ser detingut a Barcelona el 5 de febrer de 1939, traslladat a Tarragona el 30 de novembre, jutjat el 6 de desembre i executat el 10 de juny de 1941 als 51 anys. Les acusacions en la seva contra eren molt dures: «Sujeto de pésima conducta y antecedentes. Extremista destacado y afiliado a la UGT antes del Movimiento, iniciado el mismo y durante él se le ve constantemente armado de pistola y en compañía de otros individuos de su calaña. Fue nombrado conserje de la Casa del Pueblo y Vocal Jurado del Tribunal Popular de Tarragona en representación de la UGT al poco tiempo de constituirse dicho organismo, en el J Salvador Maideu Caballé que actuó durante nueve meses. Durante su actuación fueron condenadas a muerte numerosas personas de orden, entre otros un Hermano de la Doctrina Cristiana por su sola condición de religioso». En la seva defensa, declarà: «Niega haber vestido el clásico mono de miliciano como el haberse vanagloriado de haber dado ‘paseos’ ya que, dice, es una cosa que le repugnaba. Que en muchas ocasiones al votar el Tribunal la sentencia, había empate de votos que lo deshacía el presidente, y, dice, no intervenía en tal empate la enemistad que había entre las sindicales, haciendo constar que él siempre emitió su voto a favor de los procesados». acusació contra Salvador Maideu Caballé, un sabater afiliat a Esquerra Republicana, casat i amb dos fills, és pràcticament idèntica a la d’Àngel Alcoverro.Vaserdetingutdosdiesabans i afusellat, als 45 anys, el mateix dia que Alcoverro. En la seva defensa al·legà que «se constituyó el llamado Tribunal Popular, integrado por dos afiliados de cada uno de los partidos que integraban el Frente Popular, siendo uno de los de cada partido vocal propietario y el otro suplente. Preguntando dice que ha asistido a varias reuniones, o juicios de los celebrados por el Tribunal Popular, actuando muy pocas veces porque casi siempre acudía el L’ 83 propietario, limitándose el declarante en ese caso a presenciar los juicios». Continua declarant: «Preguntado para que diga si recuerda el día en que se celebró el juicio contra el coronel Julio Castro, dice que recuerda perfectamente que fue condenado a muerte, pues el declarante discutió con los vocales del Tribunal la gravedad de la pena en vista de las manifestaciones que el coronel hizo, consistentes en que él era republicano, se había casado por lo civil y sus hijos no estaban bautizados, razones estas que influyeron en el declarante para discutir con los compañeros al objeto de obtener que le fuera rebajada la pena». Francesc-Xavier Tolosana Arriaga Llicenciat en Història per la URV i doctorand. Membre del Fòrum de Tarragona per la memòria històrica. Ha documentat el Memorial als republicans represaliats pel franquisme situat al cementiri de Tarragona. Ha fet treballs de difusió de la repressió franquista a Tarragona per diferents mitjans. ElsindretsdelarepressióaTGN l 17 de juliol de 1936 s’inicià a Melilla l’aixecament militar contra la Segona República. Una llarga guerra que durarà tres anys i en què la repressió començarà des del primer dia del’aixecamentinos’aturaràfins a la mort del dictador. En els territoris on des d’un inici van triomfar els insurgents, hi quedà palesa la política d’extermini que els insurgents volien imposar. A Ceuta, Melilla i els territorisdelProtectoratvanserassassinades768persones,aCanàries 2.600, a la Rioja 2.000, a Navarra 3.280 i a Galícia 4.265. Contundents són les declaracionsqueFrancofaaunperiodista nord-americà el 27 de juliol, quan encara estava a Tetuan. El periodista preguntà a Franco: – «Ya que el golpe de estado ha fracasado, ¿cuánto tiempo continuará la matanza?» Franco li respongué: – «No puede haber concesiones ni tregua. Yo continuaré preparando el avance sobre Madrid, avanzaré y tomaré la capital. Salvaré a Españadelmarxismoalprecioquesea». Lesintencionsdelsinsurrectes erenevidentsjadesd’unbonprincipi:s’haviad’eliminardeformafísica qualsevol oposició i els elementssusceptiblesdesercontraris a l’aixecament militar és a dir, la classe treballadora que havia votat al Front Popular. L’1 d’abril de 1939 finalitzà la guerraambeltriomffeixista,però l’Estat de Guerra no va ser derogat fins a l’any 1948. La repressió es caracteritzà per l’intent de legalitzar els assassinats en forma de judicis sumaríssims. Elselementsprincipalsqueels insurgents utilitzaran per dotarse d’un marc legal que justifiqui larepressiófeixistaseràelBande guerra de 28 de juliol de 1936, el Codi de justícia militar de 1890 i la Llei de responsabilitats polítiques de 9 de febrer de 1939. Tarragona és ocupada per les tropesinsurgentsfranquistesel15 degenerde1939.Larepressiócomençarà immediatament. Diferents indrets materialitzaran aquesta repressió. Encara avui molts d’ells estan per senyalitzar i dignificar. E L’Antiga Audiència Al’AntigaAudiènciaesrealitzaven els judicis sumaríssims als republicans/anessensegarantiesprocessals. No s’han fet actuacions institucionals que expliquin la història d’aquest edifici pel qual vanpassar-himilersdedemòcrates republicans. La fossa petita del cementiri de Tarragona. Nou làpides porten noms de republicans afusellats pels franquistes. Manca senyalitzar-la i delimitar-la. DT Les bases ‘legals’ dels judicis i les execucions D’acord amb el Codi de justícia militar de 1890, el Procediment Sumaríssim s‘inicia per una denúncia, per un atestat, per un expedient fet en els camps de detenció o per un expedient de depuració. Elscàrrecsderebel·liómilitar, auxili a la rebel·lió, excitació a la rebel·lió, activitatscontraelrègim,desafecció al règim... van ser els més corrents amb la intenció que les activitats acusatòries que no eren susceptibles de ser interpretades com a actes de guerra fossin tipificades dins l’ordenament jurídic militar. La repressió també es va basar en la Llei de responsabilitats polítiques de 9 de febrer de 1939. Les sancions seran econòmiques, pèrdua de propietats, desterrament, inhabilitació de càrrecs públics i pèrdua de la nacionalitat. La Cambra de Comerç La Cambra de Comerç va ser seu delaPoliciadesde1940finsa1990. Ésunindretonvanpatirincomunicació i tortures molts republicansitambéposteriormentnombrosespersonesantifranquistes. No s’han fet actuacions institucionals que expliquin la història d’aquest edifici. Els Carmelites El convent dels pares Carmelites és un element més que ens mostra la utilització d’espais religiososcomallocsdelarepressió.Conegut com la Punxa, va servir de lloc de classificació i presó dels presoners republicans que anaven arribant a Tarragona. És un indret a senyalitzar. Pilats LapresódePilatsésunaconstrucció d’origen romà que havia tingut diferents usos durant la seva història i que ja des de feia uns anyseraunapresó.De1939a1948 van passar per la presó de Pilats, lesOblatesilaPunxamésde6.871 republicans, 767 dels quals van ser afusellats o hi van morir per lescondicionscarceràries.Alprimer pis un documental explica l’estada de tres republicans en aquesta presó. La muntanya de l’Oliva Elllocqueescolliranelsfranquistesperexecutarelspresonersserà unrevoltdelamuntanyadel’Oliva. Els primers afusellats ho seran el 28 de febrer de 1939. En total 650 demòcrates de les comarques de Tarragona. El 22 de gener de 2011, l’Ajuntament inaugurà un monument a la muntanya de l’Oliva. És un monument on el text explicatiu noconcretaaquiesrecorda.Hauriadedir:«Pertotselsquevanser afusellats per defensar la democràcia republicana (1939-1948)». El 16 de gener de 2010, l’Ajuntament de Tarragona havia realitzat una primera inauguració del memorial als republicans enterrats al cementiri en una de les fosses. El 12 de desembre de 2012, a la mateixa fossa, l’Associació de Víctimes de la Repressió Fran- Les Oblates ElconventdelesOblatescomença a actuar com a presó habilitada per a dones el 6 de juny de 1939. A les Oblates van morir set dones a conseqüència de les condicions alimentàriesicarceràries.El1943 encara hi havia preses a les Oblates. És un indret per dignificar. 84 quista a Tarragona inaugurà el grupescultòric‘DIGNITAT’.Existeix una segona fossa molt més petita que era part d’una fossa molt més gran. En aquesta fossa noulàpidesportennomsde republicans afusellats pels franquistes.Mancasenyalitzaridelimitar. La Presó Provincial EnlaconstrucciódelaPresóProvincialvantreballar-hipresosrepublicans escollits pel seu ofici de picapedrers i paletes. Va ser inaugurada l’any 1953. Les institucions tampoc han fet en aquest indretcapintervencióquerecordi els republicans que van treballar en la seva construcció. Elsnostresavisiàviesvanlluitar per la democràcia de la SegonaRepúblicaivanserassassinats pels franquistes. El nostre deure és no oblidar-los. Sempre els recordarem com a defensors de la democràcia i lluitadors contra el feixisme. La propera setmana TERRA ALTA » LarepressióaGandesa,elsFets delaFatarella,unesmemòriesen primerapersonasobreVilalba...